L'Astrid McDonald va debutar musicalment amb sis anys el 2001 "tocant" la bateria a l'únic disc que van editar els Ze Malibu Kids, aquella superbanda formada pels germans Jeff i Steven McDonald de Redd Kross i l'Anna Waronker de That Dog. La particularitat de tot allò és que l'Astrid és la filla d'en Jeff, i que l'Steven i l'Anna estan casats, i per tant eren els seus oncles. Un "family affair" del de tota la vida, vaja! Allò va ser un experiment de pop naïve en una època en que Redd Kross estaven aturats i els McDonald estaven més pendents de crear famílies que de crear música. Els anys han anat passant, i l'Astrid ha anat tenint les seves inquietuds artístiques. Com no podia ser de cap altra manera, sent la filla d'en Jeff MacDonald i de la Charlotte Caffey de les Go-Go's!! Ha participat en algun vídeo dels Redd Kross dels últims temps i ara finalment ja vola per lliure. A The Side Eyes està acompanyada dels germans Devine i d'en Nick Arnold a la bateria. Tots ells amb els vint anys quasi acabats d'estrenar com si diguéssim. La precocitat els hi ve de família. El 2015 van debutar amb un EP editat per Burger Records només en cassete, i el 2016 ja van compartir un 7" amb Redd Kross. Aquell cop van fer una versió de "Don't Talk to Me" dels The Eyes, una antiga banda de la mare de l'Astrid. I el seu debut arriba finalment amb "So Sick", que recopila tot allò editat al seu EP i al single compartit més un grapat de cançons de nova fornada. I com sonen els Side Eyes? Doncs molt i molt potents, ja que estem parlant d'un grup que practica un punk accelerat i sorollós, amb guitarres contundents i pròximes al metal. I a sobre de tota aquesta contundència la veu cridanera i aguda de l'Astrid, creant una barreja força interessant i curiosa. Urgència i fúria, pura ràbia adolescent. The Side Eyes tenen vida pròpia i es troben força allunyats de l'estil de Redd Kross o de les Go-Go's, tot i que sempre podrem traçar algun paral·lelisme entre les seves cançons més primitives (quan encara s'anomenaven Red Cross) o el proto-punk de les Go-Go's, però The Side Eyes estan més pròxims a Black Flag o als grups de l'escena hard-core de Nova York que no al punk de finals dels 70 de Los Angeles. Totalment recomanables i un grup a seguir amb molta atenció. Personalment prefereixo la seva faceta més melòdica, com per exemple lo que aconsegueixen amb "I Don’t Want to Go to School" o amb l'apologia de l'androgínia "Guy Chick". Per cert, produeix l'oncle Steven. Amb padrins així, qualsevol s'atreveix!